Investiguem

Fa uns dies va arribar a les meves mans un fil de Twitter amb una apassionant història que té com escenari l'època de la Primera Guerra Mundial. És una història que m'ha emocionat molt i val la pena llegir, així que m'agradaria compartir-la amb vosaltres.

Aquí us deixo l'enllaç per si voleu anar a veure l'història explicada pel seu autor, Guillem Clua.

https://threadreaderapp.com/thread/1065735217707659265.html

Tot comença quan l'autor va visitar un poble de Rumanía, anomenat Sighisoara. En el punt més alt d'aquest poble s'hi troba "la Iglesia de la Colina" a la que es pot arribar a través d'un túnel de fusta. Al seu costat hi trobem un petit edifici que porta funcionant més d'un segle com escola de secundaria. Al altre costat hi ha un petit cementiri en un honor a les víctimes de la I Guerra Mundial. Consisteix de 30 tombes colcades de fora simètrica, una per cada soldat. Excepte una. En una de les tombes hi trobem dos cossos: el de Emil Muler i el de Xaver Sumer. 

El nostre autor li desconcerta aquseta tomba, i es dirigeix a l'esglesia en busca de més informació. L'unica persona que hi troba es la dona que ven les entrades, que l'unic que li sap respondre es que eren amics. No setisfet amb la resposta, el nostre autor es dirigeix a la torre del rellotge de la ciutat, que també funciona com a museu. Un cop a la torre, troba una sala dedicada a la I Guerra Mundial. Entre les armes exposades hi destaquen les dels Muler, una adinerada familia d'origen alemany. Els senyors Muler van tenir dos fills: Adolf i Emil. Emil Muler!
L'unic que averigua l'autor sobre l'Emil  al museu es que va anar a l'escola que hi ha al costat de l'esglesia amb el seu germa. Entre les fotografies l'autor hi destaca una en la que surten l'Emil i el seu germa amb un amic. (El de la dreta es l'Emil)

                                     

 Comprova el nom de l'amic, però resulta ser un tal Hermann, en comptes del Xaver. També troba fotografies de quan l'Emil va haver d'interrompre els seus estudis a Múnich per allistar-se a la guerra. L'unic que diu la fitxa de la seva foto es que el van ferir al 1915 i va ser traslladat a l'hospital militar de Sighisoara. En la sala no troba cap informació sobre el seu amic Xaver.

Desesperat decideix preguntar al senyor de la taquilla del museu. Desafortunadament el senyor no te ni idea del que li està parlant. Tot hi així, com que resulta ser una persona molt agradable, segueixen parlant i sorgeixen altres temes. En Guillem li confesa que és català i l'home li recomana un restaurant conegut durant molt de temps com "La casa del Catalan".  Il·lusionat per la coincidencia decideix anar en el restaurant que es diu "Restaurante Bastion". Durant el dinar li comenta al cambrer el motiu que la portat en el restaurant, el cambrer li explica que, efectivament, allà hi vivia una familia d'origen català. El cambrer li confesa que gairebé no conserva res de l'antiga familia, a excepció d'alguns quadres i mobles, i el convida a veure-l's. Entre els quadres en Guillem hi destaca un. En ell hi està representada un carrer qualsevol de Sighisoara, amb la torre del rellotge de fons. En un cantó del quadre el pintor ha firmat amb el seu nom. Primer en Guillem no s'ho pot creure, però després comprova que efectivament posa "X. Sunyer". Tot hi que a la tomba posa el seu cognom amb "M", en Guillem arriba a la conclusió de que Xaver Sumer en realitat era la germanització d'un nom català com Xavier Sunyer. A sota del cuadre posa el títol de la seva obre: Emil's Room= l'habitació d'Emil.
 
L'autor es proposa trobar la casa que surt en el quadre. Per la data de l'obre (1913) queda clar que l'Emil i en Xaver es van coneixer abans de la guerra. En Guillem es passeiga per tot el poble preguntant si algú reconeix la casa del quadre, sense resultat. Un pensament assalta el Guillem: I si la casa ja no existeix? Finalment rendit, li pregunta a un noi que serveix taules en una plaça. El noi senyala darrera seu, efectivament era la casa que estava buscant.
                                      

Al principi no pot evitar endurse un desepció: la casa s'ha convertit en un hotel. Una senyora surt a rebre'l i li pregunta si desitja una habitació. En Guillem s'adona de que no pot dir la veritat i  li explica que està fent un treball d'investiguació sobre la I Guerra Mundial a zona i que ha vingut a recopilar informació sobre els Muler. Resulta ser que la dona es diu Dorothea Taschler, filla de Helmut Taschler i Maria Muler (la filla del germa de Emil Muler, Adolf Muler). En aquell moment en Guillem li pregunta sobre la tomba. Dorothea contesta que no sap perque estan enterrats junts, però que sap que anaven junts a l'institut. L'autor intueix que la seva amistat va començar dins de les parets de l'institut, però es va trasbalssar quan l'Emil va marxar a estudiar a Múnich al 1912 i es van separar. Per aixó, un any després, en Xaver encara seguia pintant la finestra de l'Emil: el trobava a falta. La Dorothea deixa entrar a en Guillem dins de la que va ser l'habitació de l'Emil. En Guillem identifica la finestra i, commogut, decideix passar la nit a l'hotel. La Dorothea li facilita a en Guillem una maleta que pertenyia a Emil Muler. A la maleta hi havia moltes fotografies. Gracies a aquestes va poder posar cara als dos soldats. També va descobrir que van lluitar en destins diferents i morir amb un any de diferencia.
                                                          
 En Guillem estava desconcertat: Per què els havien enterrat junts si ni tant sols havien mort al mateix any? Cada cop tenia més preguntes que respostes. Decidit, va inspeccionar cada imatge amb més detall. Finalment, dona amb una imatge dels anys 50: Dos homes davant d'un retrat.  Però no es aixó el que li crida l'atenció, si no que al fons s'hi troba una cosa que li resulta familiar: el cuadre de la finestra d'Emil que havia pintat Xaver Sumer. Corrents, en Guillem mostra la fotografia a Dorothea. Ella reconeix un d'ells al instant: es tracte de Hermann Balan, l'alcalde de Sighisoara en els anys 50. En Guillem el nom li sona terriblament. Recordeu l'amic que apareixia amb l'Emil en una fotografia a la Torre del Rellotge? Doncs resulta que serà important en aquesta història.
     

L'Hermann va ser amic de l'Emil a l'institut i probablement també d'en Xaver. Com que la seva familia segueix vivint a la ciutat la Dorothea els truca. La Dorothea i en Guillem es dirigeixen a una mansió que pertany a Alina Balan, la neta de Hermann Balan. Es nota que la Dorothea i l'Alina son amigues de tota la vida, ja que només arribar la Dorothea li comenta la situació amb molta complicitat. L'Alina els deixa entrar. Mentres recorren els passadisos l'Alina els explica que després de la guerra el seu avi es va aficionar a coleccionar art. Per alguna raó el cuadre de Xaver Sumer era el més estimat per Hermann Balan.

De nou, en Guillem te devant seu el cuadre de la finestra d'Emil i no para de preguntarse com es posible que hi hagin dos cuadres iguals. L'Alina es limita a contestar "no són iguals". En Guillem s'acosta a examinar-lo millor i descobreix que els colors del cuadre són diferents. A més a la finestra si pot veure un silueta. En Guillem no enten res: Per què va tornar a pintar el quadre amb l'Emil a la finestra? L'Alina respon que va pintar molts més, i convida a seure als seus convidats. Es disposa explicar una història llarga i plena de respostes.

                                         
En Hermann, l'Emil i en Xaver eren molt amics al institut. Però l'amistat entre l'Emil i en Xaver era especial (amb les paraules de l'Alina). Els dos nois van distanciar-se d'en Hermann i el pobre no entenia perquè, fins que els va descobrir. Ho va explicar al seus pares, i la notícia no va trigar en arribar als pares dels nois. Així que Herr Muler (pare de l'Emil) el va enviar a estudiar a Munich per separar-lo d'en Xaver. En Xaver li va dir a en Hermann que mai li perdonaria el que havia fet. 
L'Alina va explicar que quan va començar la I Guerra Mundial el Hermann, l'Emil i el Xaver van anar a combatre. L'Emil va haver de tornar perque estava ferit 1915. Estava en un estat molt delicat. Els seus pulmons havien quedat afectats per causa de una bomba de clor, així que es va tenir que quedar en el llit. La noticia va arribar al Xaver, que encara estava lluitant. El noi va fer tot el possible per tornar i veure'l, però no va poder tornar fins a mitjans de 1916.
El primer que va fer Xaver al arribar a Sighisoara va ser plantarse a casa de l'Emil, però els pares de l'Emil no li van permetre veurel. Ni aquell dia ni mai més. Li van ocultar a l'Emil que el Xaver havia tornat. I per aixó el Xaver es va plantar a la cantonada d'abaix  de la finestra de l'Emil. Anava allà cada dia i es passava horas amb l'esperança de que l'Emil tingues forçes per aixecar-se del llit, mirar per la finestra i veure'l. Com que passava moltes hores allà pintava el mateix quadre una i un altre vegada.
De cop i volta l'Alina para de explicar l'historia i comença a buscar per els calaixos, rapidament troba el que estava buscant: una carta feta per en Xaver Sumer (firmat com a X. Sunyer) per l'Emil Muler.

                                   

En Guilllem es pregunta molt intrigat: Com es que està en mans de la familia del Hermann? Així que molt intrigat li pregunta que com es que la carta la tenia ella, va arribar al seu desti? L'Alina li contesta que com que no deixaven que el Xaver veiés al Emil, el seu avi es va plantar a casa dels Muler. Ell  els hi ha demanar que permetessin a en Xaver una ultima trobada amb l'Emil, però li van negar. I no només això. Els pares li van ensenyar la carta del Xaver al Hermann que acabava d'arribar i li van demanar al Hermann que li tornés al Xaver, per que li quedes clar que les seves paraules mai les escoltaria l'Emil.
Hermann no els va fer cas. Es va guardar la carta i quan va tenir l'ocasió va demanar veure a l'Emil. En la seva habitació, Hermann li va murmurar a l'orella la carta que havia fet el Xaver.

"Estimat Emil,

els teus pares no ens permeten veure-ns.

He fet aquesta carta per escriure't el que mai he estat capaç de dir-te.

Vull que sàpigues que t'estimo.

Si, Emil, t'estimo.

Ens havien ensenyat que lo nostre no era amor, però m'he adonat de que sí que ho era.

El que tu i jo hem tingut es el amor més sincer que he sentit mai.

Per això no vull perdre't sense dir-t'ho.

T'estimo des del primer dia que vam entrar a l'institut i ens vam escapar al cementiri a fumar una cigarreta.

T'estimo des del dia que em vas escalfar les mans amb el teu alé perquè jo havia perdut els guants.

T'estimo des d'aquell petó a l'estable dels Sander.

T'estimo tant que la idea de tornar-te a veure va ser l'únic que em va mantenir en vida a les trinxeres sèrbies.

Només caldria que em miressis als ulls i ho entendries. Tant de bo poguessis. 

No farien falta les paraules. Ens mirariem i tornariem a ser nens en els passadissos del institut, abans de las morts, abans de les bombes... 

Per això fa mesos estic sota la teva finestra, per veure't un altre cop, encara que només sigui un instant. 

Perque el teu somriure torni a fer-me creure que el nostre amor ho va significar tot i va llenci una mica de llum en aquest segle que ha nascut mort.

T'estimo i passi el que passi, sempre estaré amb tu.

Teu, Xaver."

Quan el Hermann va acabar de llegir la carta, els dos nois estaven plorant. Emil, casi sense veu, li va demanar que li ajudes a aixecr-se. Emil estava tan debil que semblava que no seria capaç ni d'arribar a la finestra, però ho va conseguir. Va mirar a l'exterior i per primer cop en anys d'horror el seu rostre va esclatar un somriure, perque allà baig del carrer estava Xaver tornant-li la mirada. Perquè l'home que estimava li havia dit t'estimo per primer cop. Xaver mai va poder escoltar un "T'estimo" de l'Emil, però ho va sentir en el més profund de la seva ànima. En aquell moment l'Emil va aixecar el seu braç com si saludes, i així es com el va pintar Xaver en el seu ultim quadre.

En aquella mateixa nit Emil Muler va morir, un 12 de desembre de 1916, amb 22 anys.

El Guillem es pregunta: Sabem que l'Emil va morir més aviat que el Xaver. Però que va ser d'ell durant aquells ultims mesos de vida? i el més important, com es que van acabar enterrats junts? El puzzle estava incomplet...

L'Alina torna a buscar un altre cosa, i treu un album de fotos on ens ensenya una imatge de la tumba d'Emil en 1916 i, efectivament, estava enterrat sol. 

                                                     

En Guillem li pregunta on es troba aquesta tomba i l'Alina li contesta que ja no existeix, i ella segueix amb l'historia. 

Mitja ciutat anava en el funeral de Emil Muler. Xaver es va presentar a mitja ceremonia per dir-li un últim adéu a l'home que estimava. Però Herr Muler, enfurismat, ho va evitar i el va apallisar a l'exterior del temple. Ningú va fer res, ni tant sols en Hermann, que s'ho mirava enrabiat. En Xaver Sumer va jurar que no tornaria mai més a Sighisoara. Amb l'Emil mort, sentia que la seva vida no tenia sentit, i si la vida no te sentit el que et guia es la mort. Així que va tornar a la guerra.

Alina torna a buscar entre els calaixos i li ensenya al Guillem el certificat de difunció de Xaver Sumer:

                              

En ell es pot llegir clarament el seu nom, la seva data de naixement, la data de la seva mort i en el apartat de observacions està escrit aquesta paraula:“öngyilkosság”, que significa suïcidi. 

Va ser enterrat en un cementiri militar als afores de Oradea (avui província romanesa de Crisana) amb una senzilla creu blanca de fusta.

Poc més d'un any després, la I Guerra Mundial arribaria a la seva fi, deixant rere seu 30 milions de morts. I dos d'ells, Emil Muler i Xaver Sumer, descansarien durant alguns anys més a 300 quilòmetres de distància l'un a l'altre.
L'amic de la infància d'Emil i Xaver, Hermann Balan, mai es va perdonar el dolor que havia desencadenat amb la seva indiscreció. El sentiment de culpa per la inhumana mort que tots dos van patir el va acompanyar tota la vida.

El 1928 Romania celebrava el desè aniversari de l'armistici i de la fundació de l'estat romanès amb l'annexió, entre d'altres territoris, de Transilvània (Sighisoara inclosa). Moltes ciutats van decidir construir memorials per commemorar la data i honrar els soldats que van morir en la contesa. L'ajuntament de Sighisoara va ser un d'ells.

I l'encarregat de planejar-va ser un alt funcionari que acabava d'entrar al consistori anomenat Hermann Balan. 
El primer que Hermann va haver de fer va ser aconseguir el permís de les famílies dels morts per traslladar els seus cossos a el nou emplaçament.
No li va costar gaire obtenir el permís d'exhumació de el pare d'Emil. Per al vell oficial era un gran honor que el seu fill descansés en un monument nacional als caiguts.

L'1 de desembre, Dia Nacional de Romania, es va inaugurar el memorial en una cerimònia civil. Mitjana ciutat va acudir per honrar els seus morts de nou, amb Herr Muler al capdavant, abillat per a l'ocasió amb totes les seves medalles.
                                    
El que ningu es podia esperar, i menys el pare de l'Emili, es que el seu fill no estaria sol a la tomba. 
Hermann havia mogut cel i terra per localitzar el cos de Xaver a Oradea (per això conservava el seu certificat de defunció en hongarès). Des del primer moment va voler enterrar-al costat de l'home que estimava perquè descansessin junts per tota l'eternitat.

Com és lògic, va mantenir el seu pla en secret perquè ningú pogués detenir-lo. I es va sortir amb la seva.

Al veure'l, Herr Muler va entrar en còlera i es va enfrontar a Hermann a crits davant de tot el món. Com havia estat capaç? Com s'atrevia a tacar l'honor de la seva família d'aquesta manera? L'home estava fora de si.

Per això Hermann el va tombar d'un cop de puny, com Xaver havia fet amb ell mateix deu anys abans.
"Fa quinze anys vaig cometre un error imperdonable," li va escopir Hermann a el vell oficial.
"Jo vaig matar als meus millors amics molt abans que ho fes aquesta horrible guerra.
I vostè va ser còmplice d'això.
Tots ho vau ser. "
Els veïns de Sighisoara van ajupir el cap avergonyits davant les paraules de Hermann:

"És hora de permetre'ls descansar en pau d'una vegada, junts, com haurien d'haver viscut i com a herois d'alguna cosa molt més valuosa que una guerra."

Herr Muler va marxar de el cementiri amb la cua entre les cames i mai es va tornar a parlar d'Emil a casa seva. Va ficar totes les coses del seu fill en una maleta i la va tancar en un armari. Per això, ni tant sols la seva descendent Dorothea coneixia aquesta història.

En Guillem s'acomiada i marxa cap al cementiri. Al seu interior sent la necessitat de tornar a visitar la tomba. Ara que la té davant, li sembla increíble que tan sols fes un dia que hi havia estat. Res havia canviat però res és el mateix. Llegeix els seus noms un i un altre cop. Es manté en silenci i el vent dels segles li murmura secrets a l'orella. 
I li sembla escoltar a la llunyanía el riure de dos nois que s'han saltat una classe per fumar-se una cigarreta. 
Que s'escalfen les mans amb l'alé de l'altre.

Que es miren als ulls i descobreixen un esclat d'esperança en les seves mirades. 

Que es donen un primer petó ple de tota la felicitat que forma els somnis compartits.

Un petó que enllaça les seves ànimes per sempre.

En Guillem col·loca la seva mà sobre la làpida i murmura:

- La vostra història ha estat explicada. 

FI

- Adaptació de: Judith Belmonte i Mireia Belmonte